pr'amor l'esperit ric m'encanta.
Que'u senteishi eslissar com nèu,
sus las hlors lauras de la bonèu.
Que vei l'èste a la misèria
e que preni ua huelha blanca.
Mes en cada mot, sens que manca,
quan son los d'un ploramisèria...
Mes qui sap de Bodon la leçon ?
Quant n'an desbrembat la faiçon ?
Que legi shens estimà's mei vèrs
o pròsa, tant leugèrs com sevèrs.
Atau que segueishi los camins,
qui'm pausaràn lhèu suus pergamins...
Ailàs qui a de Lafont l'engenh ?
Qui ara, lo pòt seguir de luenh ?
Qu'apercebi la mosca libra,
des·hèita deu dit esglachador.
Que me'n volerí har laudador,
mes deu monde n'èi pas la fibra...
Qui ved com Roqueta lo monde ?
On lo si-per-si hè abonde ?
Que mingi en taula lo pastèr,
On s'i mesclan los sacrificats.
Que'n volerí cantar los macats,
Mes ne'n voi pas balhar lo tristèr...
Qui pòt com Forêt cantar l'amor ?
En ligar vèrs, pastèr e umor ?
Atau que sabetz lo mau qui'm tien.
Lo qui au còr, lo dobti mantien.
N'èi pas d'eths los engenhs vertadèrs,
E poish totun har pròsa e vèrs ?
Tà Joan-Claudi Forêt
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada